Divagacions banals sobre literatura i ficció, i 10

És veritat que des de fa ja molts anys es parla d’una tornada a la no ficció, però aquesta cantarella només indica el cansament d’uns models literaris, de la retòrica gastada, i és permanent.

El mateix Joan Alcover, que va ser capaç d’escriure això, una dotzena de poemes bons, va dictar una conferència l’any 1904, La humanització de l’art (vint anys abans de la famosa deshumanització orteguiana), on diu un parell de frases que vull remarcar. Primera, que “l‘art és la vida sentint-se i contemplant-se a si mateixa, sense més finalitat que contemplar-se.” És allò que he dit de la consciència. I l’altra és que “tota forma prestablerta és antiartística, perquè suprimeix el problema de la forma, que és el problema a resoldre.”

“Tota forma prestablerta és antiartística” i per tant no hi ha receptes. Ni realisme, ni ficció. Algun cop m’han demanat consells per gent que vol escriure. La meva resposta és que no n’hi ha, de consells. De cap mena. Som al món de la creació i justament perquè és creació no hi ha, no hi poden haver receptes. Personalment, cada dia desconfio més d’una literatura realista, una literatura documental que jo mateix he practicat i que parteix de la pura descripció notarial de la realitat. És la literatura crítica, incident, realista, naturalista. Per què en desconfio? Doncs segurament perquè acaba anat en contra de la imaginació. I em sembla que al final, als escriptors, se’ns demana per imaginar. Una altra cosa és el periodisme. Imaginar, com no pot ser diferent, partint d’una capacitat indagatòria interior, és a dir, moral.

(Olot, 13 d’abril del 2012, dins el cicle Literatura de No Ficció-Olot Temps de Paraules, Biblioteca Marià Vayreda-Institut de Cultura d’Olot)